Hi ha absències que es fan visibles en els petits detalls: en un lloc a taula que ningú ocupa, en una cadira que queda lleugerament apartada, en un silenci que abans tenia veu pròpia. La imatge de la cadira buida ens ajuda a posar forma a una experiència profundament humana: la presència viva d’algú que ja no hi és i que, malgrat tot, continua habitant la nostra memòria i el nostre vincle.
La cadira buida no pertany a una data concreta ni a un moment determinat de l’any. Pot aparèixer en un aniversari, en una celebració familiar, en una reunió aparentment quotidiana o en una tarda qualsevol en què, sense avisar, el record es fa més intens. De vegades irromp amb suavitat; d’altres, amb una punxada aguda que ens travessa per dins.
El significat de la cadira buida: absència i vincle
Quan vivim una pèrdua significativa, sovint convivim amb una doble realitat que pot resultar desconcertant. Per fora, la vida continua: les trobades se succeeixen, les rutines segueixen el seu curs, el món no s’atura. Per dins, però, es pot desplegar un autèntic remolí emocional que no sempre és visible als ulls dels altres.
Aquesta dissonància entre el que passa al nostre voltant i el que experimentem internament pot generar tristesa, enyorança, ràbia, culpa o una sensació de desorientació difícil d’explicar. De vegades, fins i tot, apareix una pressió —externa o interna— per “estar bé”, per no incomodar, per sostenir una normalitat que no sempre sentim. I és en aquest escenari que la cadira buida esdevé símbol d’una absència que es fa especialment present.
Mirar-la pot fer mal. Evitar-la pot semblar més fàcil. Però el dolor emocional, quan es nega o es força a desaparèixer, no s’esvaeix; sovint queda ajornat i tendeix a emergir més endavant amb més intensitat.
Com afrontar el dol i gestionar l’absència
Davant la cadira buida, cada persona i cada família troba la seva manera d’afrontar-la. Hi ha qui opta per evitar situacions que confrontin directament amb l’absència, reduint trobades o modificant rutines per minimitzar l’impacte emocional. És una resposta humana quan el dolor encara és molt viu.
Altres vegades es decideix seguir com sempre, sense esmentar la persona absent, amb la intenció de protegir-se o de protegir els altres. Però aquest silenci compartit pot convertir-se, sense voler-ho, en una mena de pacte tàcit que acaba construint un mur comunicatiu. Tothom sent, però ningú no ho posa en paraules. I el dolor, viscut en solitud, pot resultar encara més pesant.
També hi ha una altra possibilitat, que sovint requereix coratge: reconèixer l’absència i fer-li un lloc. Donar-se permís per pronunciar el nom de la persona estimada, compartir un record, expressar que es troba a faltar. Fer espai a la cadira buida no elimina el dolor, però pot transformar la manera com el sostenim, perquè ens permet compartir-lo i sentir-nos acompanyats.
Aquest espai pot adoptar formes molt diverses: un moment de record, una paraula dita en veu alta, una mirada còmplice quan algú s’emociona, un gest de contacte que diu “estic aquí amb tu”. Són maneres senzilles, però profundes, de reconèixer el vincle que continua viu.
Cuidar-nos enmig del record
Els records poden aparèixer sense avisar, activats per una imatge, una olor, una frase. De vegades ens sorprenen amb una intensitat que sembla desproporcionada, com si el temps no hagués passat. En aquests moments pot ajudar aturar-se, fer una respiració fonda, observar la punxada emocional sense tensar-nos encara més. El dolor que sentim és també reflex de l’amor i de l’enyor.
Estar en dol és esgotador. Demana molta energia física i emocional, encara que des de fora no sempre es percebi. Per això és tan necessari simplificar compromisos, respectar els propis límits i donar-se permís per no poder amb tot. Potser caldrà descansar més, reduir exigències, buscar espais de silenci o connectar amb la natura per trobar una mica d’aire.
Hi haurà dies més lleugers i d’altres més difícils. Potser els primers moments no són els més intensos, i el dolor es fa més evident amb el pas del temps, quan l’entorn espera que “ja estiguem millor”. Tot això forma part del procés. No hi ha una única manera d’afrontar la cadira buida, ni un ritme correcte. Cada persona necessita trobar el seu.
Un taller per posar paraules a la cadira buida
Abans de les festes de Nadal, des d’AVES vam oferir un taller centrat en el concepte de la cadira buida com a símbol de l’absència i del vincle. Va ser un espai de trobada on les persones participants van poder explorar què representa aquesta imatge en la seva pròpia història i com conviuen amb ella en el dia a dia.
A través de la paraula compartida i d’una escolta respectuosa, es va obrir la possibilitat de posar nom a emocions sovint silenciades, d’identificar necessitats i de pensar maneres pròpies de fer espai al record sense quedar-hi atrapats.
En aquesta publicació compartim un petit recull de com es va viure el taller i del treball que es va fer al voltant de la cadira buida:
Parlar del dol en veu alta
Aquest Nadal, des d’AVES també vam participar en una entrevista a la Cadena SER per reflexionar sobre el significat de la cadira buida i sobre com podem acompanyar el dol quan l’absència es fa especialment visible.
Obrir espais de conversa en l’àmbit públic contribueix a normalitzar el dol, a trencar murs de silenci i a oferir referents a les persones que l’estan vivint.
Et convidem a escoltar l’entrevista completa aquí: https://cadenaser.com/audio/ser_cataluna_elbalco_20251223_190000_203000/
