AVES al llarg dels anys
AVES és una associació sense ànim de lucre que neix a Barcelona el 1993, gràcies al coratge i la força que Elisabeth Kübler-Ross transmet a Adela Torras Soler (Presidenta i fundadora) durant la seva estada a la ciutat.
1992
Torras, després de la mort del seu marit el 1988, amb el suport de Pilar Basté (fundadora de l’editorial Luciérnaga) comença a respondre les cartes que els lectors de “La mort: una aurora” envien a l’editorial.
1993
Al febrer, Adela comença a organitzar el voluntariat a l’Hospital del Mar ajudada per Aurora Calvo i Anji Carmelo, escriptora i doctora en metafísica. Paral·lelament, comença a reunir els primers Grups d’Ajuda Mútua (GAM) per a persones que han perdut un ésser estimat.
Al cap de pocs mesos el grup no cap a l’espai que l’editorial pot cedir i aquest comença a reunir-se, gràcies a un amic de la Pilar, a la perruqueria ubicada a la plaça Cardenal de Sant Benat. Aquesta també es queda petita i és la Casa Elizalde de Barcelona la que comença a oferir al grup una sala divendres a la tarda.
1997
Sense recursos, però amb molta il·lusió, AVES obre la seva pròpia seu al carrer París, 206. En aquell moment, algunes persones que ja han fet el seu dol als grups, s’ofereixen a acompanyar altres persones en el mateix procés . Aquest fet és definitiu perquè, així, neix el primer equip de persones voluntàries, les quals a l’inici se serveixen de la seva pròpia experiència per sostenir i acompanyar altres persones en el seu dolor.
Des de llavors ens hem mudat diverses vegades i hem habitat diferents llocs: entre els anys 2007 i 2014 al carrer Còrsega, 271, després a l’Av. Diagonal, 512 i des de la primavera del 2021, al carrer València, 246.
2006
Basant-se en aquesta experiència compartida i en el treball realitzat per la Dra. Kübler-Ross, es duu a terme la primera edició de la formació AVES d’acompanyament en el dol i les pèrdues.
2012
D’altra banda, l’entitat es declara d’Utilitat Pública (DUP) el 9 de gener i signa un conveni de col·laboració amb el Consorci Marc Parc de Salut de Barcelona (PSMAR) per acompanyar persones malaltes o al final de la seva vida.
A AVES també es reuneixen grups per a persones malaltes de càncer, afectades vasculars i els seus familiars. Aquests grups s’acompanyen en el procés de viure amb la malaltia i amb tots els canvis que se’n deriven.
2013
AVES organitza el I Congrés Internacional de Grups de suport al dol i Luciérnaga publica el llibre “Acompanyar al dol” en el qual Adela Torras explica com a entrevista què són els Grups d’Ajuda Mútua, de quina manera van néixer els grups de dol a Barcelona, i quin coneixement deriva de tota aquella experiència compartida.
Amb els anys, l’associació va creant nous grups per a aquelles persones que ja han fet el seu procés de dol i, tanmateix, volen continuar aprofundint en el coneixement personal i transpersonal. Així neixen els grups de creixement i conscienciació que se celebren quinzenalment i que estan oberts a qualsevol persona.
Elisabeth Kübler-Ross
La Dra. Kübler-Ross (Suïssa, 1924 – Estats Units, 2004) va ser una psiquiatra que va dedicar la seva vida a comprendre en profunditat el procés de dol i a acompanyar a les persones al final de la seva vida.
Durant la Segona Guerra Mundial va ser voluntària socorrent als refugiats a Zuric i al camp de concentració Majdanek. L’any 1957 es graduà i, un any més tard, va emigrar a Nova York per a continuar els seus estudis.
Quan va començar la seva residència psiquiàtrica, quedà horroritzada dels tractaments que rebien els pacients dels EEUU que anaven a morir. Va començar a oferir una sèrie de conferències als pacients amb malalties terminals.
En el seu primer llibre Sobre la mort i el morir (1969), va parlar per primera vegada de les cinc etapes del dol, una teoria que posteriorment seria anomenada Model de Kübler-Ross.
L’any 1999 va ser nomenada per la revista Time una de les persones més rellevants del segle XX.
La seva experiència i llegat guien la nostra tasca.
“La lliçó fonamental que tots hem d’aprendre és l’amor incondicional, que no només inclou els altres, sinó també nosaltres mateixos.”
“L’amor és realment l’única cosa que podem posseir, conservar i portar amb nosaltres”
“Només quan realment sapiguem i entenguem que tenim un temps limitat a la terra, i que no tenim manera de saber quan s’acaba el nostre temps, començarem a viure cada dia al màxim com si fos l’únic que tenim.”
“Els meus pacients no em van ensenyar com morir, sinó com viure.”
Bibliografia
- Sobre la muerte y los moribundos (1969)
- Vivir hasta despedirnos (1978)
- La muerte: un amanecer (1984)
- Los niños y la muerte (1992)
- Conferencias: la muerte es de vital importancia (1995)
- La rueda de la vida (1997)
- Sobre el duelo y el dolor (2005)
