El passat octubre, el Teatre Auditori de Llinars va acollir la xerrada “El dol com a camí: reflexions i vivències”, un espai de paraula, presència i escolta al voltant de la pèrdua, l’amor i la transformació. La trobada va permetre compartir una reflexió profunda sobre el dol a partir de l’experiència viscuda i del llibre No hi ha paraules, de Francesc Torralba.
Aquest llibre neix d’una vivència profundament dolorosa. El 14 d’agost de 2023, Francesc Torralba va perdre el seu fill Oriol en un accident de muntanya. A partir d’aquest fet, l’autor escriu una obra d’una gran intensitat humana i filosòfica, en què aborda el dol des d’un lloc radicalment íntim, però també des del pensament i la necessitat de comprendre allò que sovint sembla incomprensible.
A No hi ha paraules, Torralba expressa què passa quan el món s’atura de sobte i les paraules deixen de servir. La mort d’un fill escapa a tota lògica i obliga a afrontar una realitat devastadora, per a la qual ningú no està preparat. El llibre recull aquest camí dolorós, ple d’anades i vingudes, i posa paraules —quan és possible— a una experiència que sovint ens deixa sense llenguatge.
Es tracta d’una obra especialment significativa dins la trajectòria de Francesc Torralba, perquè no només reprèn un tema que ja havia abordat com a filòsof, com és la pèrdua, sinó que el revisa des de l’experiència directa. Amb un to sobri i profund, l’autor busca també refugi i respostes en la filosofia, en el pensament i en aquells textos que han intentat donar sentit a la fragilitat i al sofriment humans.
Des d’AVESGAM, valorem molt poder generar i acompanyar espais com aquest, on el dolor pot ser escoltat i compartit sense presses ni judicis. Tal com es va recordar durant la trobada, “només el fet de sentir-se escoltat ja té un efecte sanador”. Fer visible el dol, donar-li lloc i reconèixer-lo forma part també de la cura.
La presentació de No hi ha paraules i la xerrada compartida al seu voltant van ser una oportunitat per obrir conversa sobre una realitat que continua essent difícil de mirar de cara, però que forma part de la vida. Parlar-ne, escoltar-nos i trobar paraules —o respectar-ne l’absència— és també una manera d’acompanyar.
